dimarts, 29 de maig de 2012

MARXA SOLIDÀRIA

El passat diumenge 27 de maig els membres de l'Olivar Gran Solidari van organitzar una caminada popular des de l' Institut Olivar Gran  fins al Santuari de la Mare de Déu de la Salut de Terrades. Aquesta marxa tenia una finalitat benèfica, participar a la Marató per la Pobresa que organitzava TV3. Era un recorregut de 24 Km, encara que havia una versió més curta de 10 Km. La marxa va ser un èxit amb la participació de més de 75 persones. També es van vendre unes samarretes commemoratives. A la Salut de Terrades es va compartir el dinar i els poetes Àngel Rodríguez, Quim Martínez i Quim Ponsa van recitar els seus poemes.
Es van aconseguir 504,70 euros que es donaran a la Fundació LaMarató de TV3.


divendres, 18 de maig de 2012

SOLIDARITAT


Què vol dir ser solidari?

La paraula solidaritat és tan bonica... Molts són els que busquen la seva companyia i volen fer-se la foto amb ella. Dur la solidaritat com a companya et dóna una tarja de presentació excel·lent davant l'opinió pública.
Però, què és la solidaritat?
La solidaritat sense noms i cognoms, la solidaritat anònima, vull dir.


Tothom ha viscut experiències doloroses, en major o en menor grau, en algun moment de la seva vida. No cal que hàgim viscut grans tragèdies per saber què és el dolor. Potser de petits se'ns va trencar la nostra joguina preferida i vam sentir el nostre primer gran dolor. El record d'aquest dolor és suficient per posar-nos a la pell dels qui acaben de perdre, per exemple, la seva llar en una inundació.
Sí, compartim el sentiment de l'altre i entenem les seves necessitats, però amb això no n'hi ha prou. Si de veritat compartim el dolor de l'altre necessitarem fer-hi alguna cosa. El nostre sentit de la injusticia ens remourà la consciència, ens demanarà explicacions sobre què fem o què no fem davant d'aquella dolorosa situació. Ens la mirem de lluny i prou? O decidim actuar-hi d'alguna manera? Ens hi impliquem?
És en aquest punt on crec que molta gent es perd. Massa sovint ens amaguem darrera d'idees derrotistes:Jo sol què hi puc fer? El que faci no servirà de res. El que jo podria fer és tan poca cosa... Son discursos que ens han passat sovint pel cap, discursos pessimistes que cremen la nau abans que surti de port, que seguen de cop qualsevol posibilitat abans que es doni. No cal, doncs, ni posar-s'hi.
No em negareu, però, que si pregunteu ben al fons del cor no sentiu una veueta que us diu que això no és el correcte, que això no és res més que una excusa còmoda que fa callar la veu de la consciència perquè ens deixi tranquils. Si sou completament sincers amb vosaltres mateixos descobrireu que això tampoc us satisfà.
Si sou completament sincers amb vosaltres mateixos descobrireu que alguna cosa us diu que heu d'actuar, que alguna cosa us diu que heu de posar-hi el vostre granet de sorra. Només actuant, sigui com sigui aquesta actuació, ens quedem en pau.
De vegades es tracta només d'expressar la nostra opinió, el que pensem, com veiem el que està passant, com ens posicionem sobre el fet, i d'aquesta manera la gent, per exemple, organitza i participa en manifestacions a favor de, o en contra de. És una manera de ser solidaris amb una causa. És una manera molt poderosa, al meu entendre.
 Manifestacions multitudinàries i continuades en el temps són el contrapès a accions injustes que malhauradament es donen. La manifestació és una arma, silenciosa o no, pacífica o no tant, però en tot cas una arma a l'abast de tothom i relativament sencilla. Recordeu però, que en alguns països del món la manifestació no es considera un dret de la persona, com tampoc ho és la lliure associació o la lliure expressió, i que per tant és censurada i perseguida.
En d'altres situacions ja se'ns presenta de manera concreta com podem actuar. Algú s'encarrega d'organitzar l'ajuda i ens indica de quina manera podem col·laborar. En la majoria dels casos, però, se'ns demana la col·laboració a través de l'aportació econòmica. Massa sovint se'ns demana que ens gratem la butxaca, i al final a molts ja se'ns puja la mosca al nas.
Però si hi penseu bé és natural que se'ns demani diners, perquè, al cap i a la fi, què són els diners? Els diners són possibilitats, actuacions en potència. Els diners obren portes, escurcen distàncies, i fan possible el que semblava que no podia ser.
No em negareu que els diners no tenen un punt de màgia. Fins i tot hi ha il·lusionistes de guants blancs que els fan desaparèixer, però bé, això ja són figues d'un altre paner.
Dèiem doncs, que el més habitual és que se'ns demani la col·laboració econòmica. Sí, cert, i no n'hem de fer escarafalls. És còmode tant per qui dóna com per qui rep. Però no és ni de bon tros l'únic que podem fer. Hi ha la possibilitat de fer-se voluntari.
Què és un voluntari? Un voluntari és algú que dóna el seu temps, el seu talent, el seu treball, el seu esforç per una causa sense esperar-ne cap recompensa econòmica. I dic econòmica, perquè és evident que el voluntari sempre s'emporta recomopenses. Si no fos així, a sant de què faria la gent de voluntària: fora absurd. El voluntari s'emporta quelcom. Però què? Doncs senzillament la satisfacció de fer alguna cosa NOMÉS perquè creu que és el correcte, NOMÉS perquè creu que això serà útil i profitós, NOMÉS perquè creu que s'ha de fer, però sobretot, NOMÉS perquè és feliç fent'ho. És aquí on es troba la satisfacció més gran

Meritxell  Sánchez

PREMIS SANT JORDI

PREMIS LITERARIS SANT JORDI 2012
Centenari del naixement de l’escriptor Pere Calders

Modalitat A (1r, 2n i 3r ESO)

Premi: Georgina Martínez Valiente, de 3r ESO A, amb la poesia “La vida en quatre versos”.
Accèssit: Eudald Boixadera Miró, de 2n ESO A, amb la poesia “El 23 d’abril”
Accèssit: Paula Orós Tarragó, de 1r ESO A, amb la poesia “El núvol”

Modalitat B (4t d’ESO, 1r i 2n BAT)

Premi: Irene Veciana Saguer, de 2n BAT B, amb la poesia “Tic-tac-tic”
Accèssit: Aïna Holgueras Rebollo, de 2n BAT B, amb la poesia “La primavera”


El 23 d'abril

La primavera s'acosta,
les orenetes volen molt alt
i busquen el niu
que van fer l'any passat.

Sant Jordi, un gran cavaller,
va portar una rosa vermella
a la princesa més bella,
del món sencer.

La princesa molt emocionada,
va mirar el príncep,
amb la rialla
agraïda i enamorada.

Per això el 23 d'abril,
tots els homes,
joves i nens
donen una volta
pel mercat,
per comprar una rosa
per la seva mare, xicota o esposa.

Les dones compren,
un llibre ben misteriós,
que expliqui històries
de grans amors.

És una diada assenyalada,
que gaudim tots plegats,
passejant pels pobles i ciutats
ben enamorats.

La diada de Sant Jordi,
la senyera enlairem,
i els cors enamorem.

Eudald Boixadera


PALABRAS

¿Qué es una palabra, pregunto?
¿Acaso es un recuerdo?
¿Acaso es aquella que se dice,
y se olvida en un momento?
¿O es aquella,
que te hace feliz o te entristece,
como en una fiesta tu sonrisa,
como en un entierro tu tristeza?
¿Las palabras?
Son aquellas que se sienten,
que se dan o se reciben,
que te hacen feliz o hieren.
Son aquellas que se llevan
en el presente y pasado,
son aquellas que te dejan
un sabor dulce o amargo,
porque son recuerdos puros,
porque son recuerdos gratos,
porque fueron las palabras
las que conjugan el llanto,
la alegría o las tristezas,
los recuerdos de un pasado.

Clàudia Orós Tarragó 4tA

EL NÚVOL

El núvol tot serè
té sentit de primavera,
quan els angels van venint
tot té so de cantarella.

Quan es posen foscos
senyal de tempesta,
semblen negres boscos
preparats per la gran orquestra.

Quan ells canten i ballen
tots saben el que es fan,
tot el cel tapen
i queda color blau cian.

I quan venen les estrelles
els núvols ja van marxant
tot i que a vegades
són un pèl inquietants.

Paula Orós Tarragó 1rA


LA PRIMAVERA
L’hivern quedà enrere,
amb estrelles blanques foses.

Ara neixen prats verds,
sota la llum d’un Sol càlid.

Les flors ballen delicadament,
seguint el bufec del vent
i les fulles muden la pell seca
que esquerdà el fred d’hivern.

Les papallones volen
sense cap camí;
ara la pluja decolora les seves ales,
 cauen gotes de Sant Martí.

I quan el cel es torna aigua
i els prats verds humits,
les llàgrimes de la primavera
són d’alegria, en veure el sol lluir.

I l’arc de Sant Martí es deixa veure,
aquarel·la de les flors blanques,
delicades flors que il·luminen
prats pintats en carbonet.

Aina Holgueras


dilluns, 7 de maig de 2012

CAMPIONAT DE TENNIS

Laia Reixach i Marta Torres, de l’Institut Olivar Gran, campiones del Campionat Escolar de Tennis de Catalunya

El passat diumenge 6 de maig, l’equip de l’Institut Olivar Gran format per les jugadores Laia Reixach i Marta Torres i capitanejat pel professor Carles Ballart, van resultar guanyadors absoluts del VI Campionat Escolar de Tennis de Catalunya en la categoria Batxillerat Femení.
El campionat, organitzat per la Fundació Jesús Serra, la Universitat Abat Oliba CEU i la Federació Catalana de Tennis, començava amb una fase prèvia a clubs de tota Catalunya i va finalitzar amb una Final Four al Club de Tennis Llafranc amb els equips campions provincials. L’equip de l’Olivar Gran va accedir a aquesta Final Four on es va enfrentar, en semifinals a l’equip de l’Institut Gorgs de Cerdanyola del Vallès i, en guanyar-lo, a l’equip de l’Institut Badalonès de Badalona que va ser l’altre classificat per a la gran final.
Les campiones de l’Olivar Gran van haver de guanyar, al llarg de totes les rondes eliminatòries que van començar el passat mes de març, partits molt disputats, entre el quals algun de més de dues hores i mitja.
Entre els premis que van aconseguir destaquen un ordinador portàtil per a cada jugadora, un rellotge, una raqueta de tennis i altres articles relacionats amb aquest esport i una beca valorada en 6000 € per a realitzar estudis a la Universitat Abad Oliba que l’Institut haurà d’adjudicar a algun dels seus alumnes de 2n de Batxillerat.



dimarts, 24 d’abril de 2012

DIADA DE SANT JORDI

El passat 23 d’abril, diada de Sant Jordi, al nostre institut es van celebrar diferents actes amb un gran èxit de participació.
Els alumnes de 3r van organitzar una parada de venda de llibres i roses a la Rambla de Figueres que va estar  oberta des de les 8 del matí fins a les 9 del vespre. També havia una altra al pati de l'Institut, durant la hora del pati. 




Els actes a l’institut van constar de la representació, novament, de l’exitós musical: UAP! 12 i de la presentació del nou grup musical format per  Antonio Alonso, Ion Cortada, Ot Subiranes, Sergi March, Marina Brugat i Aina Perez, amb la col·laboració de Juncal Alonso.




També es van lliurar diferents premis :

PREMIS RUA VIRTUAL
·         A la disfressa més simpàtica: Antonio Alonso (4t)


·         Al grup més simpàtic: Ariadna Luque, Andrea López, Alba Bosh, Paula Capel, Nuria Casals, Chantal Soler, Maria Brugat (4t)



·         Grup més original: Carlos Duque, Noemí Martínez, Elisabet Aznar, Marc Domenech, Cristina Costa, Eva Lacosta... (1r Batx.)


PREMI “QUENOTENGANXIELGORDU”

·         “QUENOTENGANXIELGORDU” D’OR: Valentí Romera
·         “QUENOTENGANXIELGORDU” D’ARGENT : Juan García
·         “QUENOTENGANXIELGORDU” DE BRONZE : Judith Monfort
·         “QUENOTENGANXIELGORDU REVELACIO”: Carles Cano



PREMIS LITERARIS SANT JORDI

Llengua catalana :
 Modalitat A: Georgina Martínez (3rA)
Modalitat B:  Irene Veciana (2n Batx. B)



Llengua castellana :
Modalitat A: Georgina Martínez (3rA)
Modalitat B: Claudia Orós (4tA)

PREMIS CANGUR DE MATEMÀTIQUES
1.      Martina Pujol
2.      Paula Cuadrado
3.      Eric Casanova
4.      Arnau Vizcaino




I felicitar molt especialment a la Manju Garcia i a l'Israel Wu Picatoste per la seva excel·lent presentació de l'acte.


Silvia Zuheros, 4t A

dimarts, 10 d’abril de 2012

JOC DE MIRALLS


Diuen que els humans ens distingim dels animals i de la resta d’éssers vius per la consciència. Si més no és cert que tots, en un moment o altre de la vida, ens hem fet preguntes sobre el món i el seu sentit: Qui som? D’on venim? Per què vivim? On anem? I cadascú de nosaltres, conscientment o de manera inconscient, ens les hem respost. Cadascú té una determinada idea sobre el món, des dels qui creuen que som mers accidents de la natura en un món totalment arbitrari, fins als qui creuen que la història del món ja està escrita per la mà de Déu, i que tot i tothom està predeterminat.
Aquesta “idea del món” l’anem canviant amb el temps. De petits en podem tenir una, i en fer-nos grans decidim que ja no ens és vàlida, que no és capaç d’explicar el que realment ens interessa. O potser tenim una intensa experiència, un canvi tan gran a la vida que fa que ens trontolli tot, i les creences que ens sostenien, i que crèiem tan fermes, s’esfondren, i ens cal començar de zero altra vegada, des del no-res.
Sigui com sigui, tots fem una interpretació de la realitat que ens envolta i ens formem, també, una idea del seu sentit, ni que sigui la idea que no hi ha sentit.
En la meva idea del món les persones som quelcom més que les formes físiques. No som només un cos, no som només matèria. Som, sobretot, l’energia que dóna vida a la matèria, dieu-n’hi ànima, esperit, cos astral, o com vulgueu. En la meva creença el cos material és, només, un aspecte més de l’individu, un embolcall orgànic que ens cal per experimentar una existència sensible, per a percebre el món a través dels sentits i de la ment. I en aquesta experiència sensible hi ha un “jo” i un “tu”, hi ha una separació entre el “jo” i “els altres”. Jo i els altres, o… millor dit, els altres i jo, perquè tal i com us diria un professor de llengua “el burro sempre va davant”.
Els altres i jo. Quin sentit pot tenir aquesta distinció? Per què hi ha d’haver un jo separat d’un tu? No us vull pas parlar de les persones gramaticals, us vull parlar de quin sentit pot tenir que ens interpretem com un individu separat d’un altre.



No crec equivocar-me si dic que molts de vosaltres estareu d’acord en que les relacions humanes són complicades. Tenim família, tenim amics, tenim veïns, parents, companys de classe, tenim tot un seguit de gent al nostre voltant amb qui hem de conviure. Sabem que amb uns ens és molt fàcil, i que amb d’altres se’ns fa molt feixuc i espinat. Tot sovint ens n’adonem que les relacions extremadament “complicades” les tenim amb persones de qui no ens en podem desentendre: el pare, la mare, el germà, el fill, el company de feina,… La vida ens ha posat aquella persona aprop i no podem ignorar-la, ens toca de conviure-hi, ens agradi o no. I és aquí, precisament, on volia arribar.
Les relacions humanes són, al meu entendre, un món de possibilitats infinites per a créixer com a persones. Els altres són la pantalla sobre la qual ens projectem a nosaltres mateixos. Quan mirem els altres, de fet ens mirem a nosaltres mateixos. Provaré d’explicar-me millor.
Quan ens sentim atrets per una persona no és mai arbitrari ni gratuït. La persona ens atrau en algun aspecte, i aquell aspecte ens atrau bé perquè nosaltres som iguals en aquell aspecte i ens hi reconeixem, bé perquè som oposats o molt diferents. Potser nosaltres som oberts, xerrapetes i protagonistes, i la persona que ens atrau és tímida, callada i discreta. Per què? La timidesa i la discreció són aspectes “ocults” en la nostra personalitat, relegats a la foscor, i quan els veiem en l’altre no podem sinó fixar-nos’hi. L’altre ens fa de mirall d’aquell aspecte nostre que tenim a les fosques.



Quan sentim un fort rebuig cap algú no fem sinó reconèixer la foscor que hi ha dins nostre, i així, mirant la foscor de l’altre ens posem davant de la nostra pròpia foscor.
Així doncs parem molta atenció en les persones que no ens deixen indiferents. L’atracció, la simpatia, l’admiració o el rebuig que ens transmeten parla de nosaltres.
I si estirem una mica més el fil, i em permeteu somiar, podríem arribar a dir, fins i tot, que som els nostres somnis, les nostres més boniques idees, els nostres més alts anhels. Com, si no, els podem desitjar? Si els desitgem és que ja són dins nostre, ja formen part de nosaltres i som capaços de reconéixer-los fora.
I què és el món, si no un joc de miralls? El que és a dalt, és a baix. El que és a dins, és a fora. Miralls que reflexen d’altres miralls, imatges d’altres imatges, reflexes d’altres reflexes, en definitiva, la vida fent-se conscient d’ella mateixa.

Meritxell Sánchez


dijous, 22 de març de 2012

DIA MUNDIAL DE LA POESIA

QUATRE PARAULES

Mig en somnis, un àngel
se m'apareix i em tempta:
escriu, fes un poema.
Vull treure-me'l de sobre,
vull dormir el son dels justos,
o el són dels pecadors,
m'és igual. Vull dormir.
Però ell inisteix.
Té, diu: quatre paraules:
món, país, llengua, amor.
I afegeix: gairebé
ja t'he fet el poema.
Jo li dic. si escric món,
bé hi hauré d'afegir
desastres, fam i guerres.
Si escric país, ja entro
al territori foll
de l'ésser i dels fantasmes.
I si escric llengua, veus?
el dolor em trenca l'ànima.
No puc escriure més.
I em diu: tu escriu amor
pelmón i pel país
i per aquesta llengua
que es mor i et trenca l'ànima:
veuràs queencara pots
fer aquest i mil poemes.


Narcís Comadira
21 de març de 2012
Dia mundial de la poesia

dimarts, 20 de març de 2012

CLASSIFICACIÓ GENERAL CURSA DE SANT JOSEP





CLASS
COGNOM
NOM
SEXE
DORSAL
TEMPS OFICIAL
CLASS. CAT
CAT
32
Romera
Valentí
M
177
0:40:20
2
JUN
58
Cano
Carles
M
38
0:42:24
21
SB
59
Vico
David
M
202
0:42:43
5
JUN
86
Alonso
Antonio
M
6
0:45:11
6
JUN
91
Garcia
Jaume
M
81
0:45:20
8
JUN
93
Joher
Pol
M
108
0:45:31
9
JUN
173
Falgàs
Àlex
M
71
0:50:14
15
JUN
176
Subiranas
Ot
M
189
0:50:21
17
JUN
181
March
Sergi
M
114
0:50:44
18
JUN
204
García
Juan
M
80
0:52:23
22
JUN
209
Garcia
Toni
M
84
0:52:48
50
VA
248
Martínez
Alejandro
M
121
0:58:00
28
JUN
265
Holke
Irina
F
103
1:01:10
2
JUN
270
Brugues
Claudia
F
27
1:01:55
3
JUN
271
Soudika
Ismael
M
188
1:02:03
30
JUN
283
Alonso
Laia
F
5
1:06:32
4
JUN
285
Ballart
Carles
M
13
1:10:14
33
JUN
286
Monfort
Judith
F
130
1:10:14
5
JUN


·         “QUENOTENGANXIELGORDU”  D’OR :  Valentí Romera

·         QUENOTENGANXIELGORDU” D’ARGENT :  Juan García


·         “QUENOTENGANXIELGORDU” DE BRONZE :  Judith Monfort