dimarts, 10 d’abril del 2012

JOC DE MIRALLS


Diuen que els humans ens distingim dels animals i de la resta d’éssers vius per la consciència. Si més no és cert que tots, en un moment o altre de la vida, ens hem fet preguntes sobre el món i el seu sentit: Qui som? D’on venim? Per què vivim? On anem? I cadascú de nosaltres, conscientment o de manera inconscient, ens les hem respost. Cadascú té una determinada idea sobre el món, des dels qui creuen que som mers accidents de la natura en un món totalment arbitrari, fins als qui creuen que la història del món ja està escrita per la mà de Déu, i que tot i tothom està predeterminat.
Aquesta “idea del món” l’anem canviant amb el temps. De petits en podem tenir una, i en fer-nos grans decidim que ja no ens és vàlida, que no és capaç d’explicar el que realment ens interessa. O potser tenim una intensa experiència, un canvi tan gran a la vida que fa que ens trontolli tot, i les creences que ens sostenien, i que crèiem tan fermes, s’esfondren, i ens cal començar de zero altra vegada, des del no-res.
Sigui com sigui, tots fem una interpretació de la realitat que ens envolta i ens formem, també, una idea del seu sentit, ni que sigui la idea que no hi ha sentit.
En la meva idea del món les persones som quelcom més que les formes físiques. No som només un cos, no som només matèria. Som, sobretot, l’energia que dóna vida a la matèria, dieu-n’hi ànima, esperit, cos astral, o com vulgueu. En la meva creença el cos material és, només, un aspecte més de l’individu, un embolcall orgànic que ens cal per experimentar una existència sensible, per a percebre el món a través dels sentits i de la ment. I en aquesta experiència sensible hi ha un “jo” i un “tu”, hi ha una separació entre el “jo” i “els altres”. Jo i els altres, o… millor dit, els altres i jo, perquè tal i com us diria un professor de llengua “el burro sempre va davant”.
Els altres i jo. Quin sentit pot tenir aquesta distinció? Per què hi ha d’haver un jo separat d’un tu? No us vull pas parlar de les persones gramaticals, us vull parlar de quin sentit pot tenir que ens interpretem com un individu separat d’un altre.



No crec equivocar-me si dic que molts de vosaltres estareu d’acord en que les relacions humanes són complicades. Tenim família, tenim amics, tenim veïns, parents, companys de classe, tenim tot un seguit de gent al nostre voltant amb qui hem de conviure. Sabem que amb uns ens és molt fàcil, i que amb d’altres se’ns fa molt feixuc i espinat. Tot sovint ens n’adonem que les relacions extremadament “complicades” les tenim amb persones de qui no ens en podem desentendre: el pare, la mare, el germà, el fill, el company de feina,… La vida ens ha posat aquella persona aprop i no podem ignorar-la, ens toca de conviure-hi, ens agradi o no. I és aquí, precisament, on volia arribar.
Les relacions humanes són, al meu entendre, un món de possibilitats infinites per a créixer com a persones. Els altres són la pantalla sobre la qual ens projectem a nosaltres mateixos. Quan mirem els altres, de fet ens mirem a nosaltres mateixos. Provaré d’explicar-me millor.
Quan ens sentim atrets per una persona no és mai arbitrari ni gratuït. La persona ens atrau en algun aspecte, i aquell aspecte ens atrau bé perquè nosaltres som iguals en aquell aspecte i ens hi reconeixem, bé perquè som oposats o molt diferents. Potser nosaltres som oberts, xerrapetes i protagonistes, i la persona que ens atrau és tímida, callada i discreta. Per què? La timidesa i la discreció són aspectes “ocults” en la nostra personalitat, relegats a la foscor, i quan els veiem en l’altre no podem sinó fixar-nos’hi. L’altre ens fa de mirall d’aquell aspecte nostre que tenim a les fosques.



Quan sentim un fort rebuig cap algú no fem sinó reconèixer la foscor que hi ha dins nostre, i així, mirant la foscor de l’altre ens posem davant de la nostra pròpia foscor.
Així doncs parem molta atenció en les persones que no ens deixen indiferents. L’atracció, la simpatia, l’admiració o el rebuig que ens transmeten parla de nosaltres.
I si estirem una mica més el fil, i em permeteu somiar, podríem arribar a dir, fins i tot, que som els nostres somnis, les nostres més boniques idees, els nostres més alts anhels. Com, si no, els podem desitjar? Si els desitgem és que ja són dins nostre, ja formen part de nosaltres i som capaços de reconéixer-los fora.
I què és el món, si no un joc de miralls? El que és a dalt, és a baix. El que és a dins, és a fora. Miralls que reflexen d’altres miralls, imatges d’altres imatges, reflexes d’altres reflexes, en definitiva, la vida fent-se conscient d’ella mateixa.

Meritxell Sánchez


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada